Una de les lluites històriques del moviment feminista ha estat denunciar les violències contra les dones, donant compte del sistema socio-cultural que fomenta i reprodueix les desigualtats entre homes i dones. Extreure les violències masclistes de l’esfera privada i invisible per situar-les a l’esfera pública, com un problema social i comú al que no podem donar l’esquena, ha estat una de les victòries.
Aquesta lluita ha anat acompanyada d’una producció teòrica de gran calat, en la recerca d’un marc explicatiu per donar compte de l’engranatge que manté i reprodueix les desigualtats i les violències: l’estructura social patriarcal. Al mateix temps, la discussió teòric-acadèmica ha quedat recollida en les diferents declaracions i normatives a nivell internacional, estatal i autonòmic, amb la conseqüent evolució dels termes i els marcs explicatius corresponents. Trobem el concepte “violència vers les dones”, que apareix en la declaració proclamada per l’Assemblea de les Nacions Unides el 1993; el terme “violència domèstica”, recollit en la legislació espanyola el 2003 per donar pas al terme “violència de gènere” un any després en la Llei Orgànica 1/2004 i el concepte “violència masclista” recollit en la legislació catalana a través la llei 5/2008.
El conjunt de mesures, normatives i marcs jurídics que s’han desplegat en els darrers anys són un exemple del fort impuls que han pres les polítiques públiques en la lluita contra la violència masclista. De la mateixa manera, la creació de serveis i recursos dirigits a l’abordatge d’aquest tipus de situacions -des de la prevenció fins a l’atenció i la recuperació de dones afectades per aquesta problemàtica- donen compte de la voluntat institucional de donar-hi resposta.
No obstant, la ferma associació de la violència masclista al patriarcat podria deixar fora d’estudi altres tipus de violències, que posarien en qüestió les bases d’aquesta premissa. Ens referim a les violències exercides en l’àmbit de les parelles homosexuals, siguin dones o homes, siguin cis o trans. Quin marc explicatiu ens pot ajudar a entendre les violències dins les relacions sexo-afectives, especialment quan no és exercida de l’home cap a la dona? El debat teòric en aquest eix ens ofereix respostes difuses davant d’aquesta problemàtica, que es presenta com una necessitat emergent de fer-se visible i donar-hi resposta.
¿Podem assumir que el patriarcat travessa les relacions de poder més enllà del sistema sexe-gènere, impregnant de codis jeràrquics al conjunt de la societat sota la supremacia del model androcèntric de l’home blanc? ¿O bé seria preferible desestimar l’explicació segons la qual la violència és únicament una expressió del patriarcat, per entendre-la com un fenomen que emergeix en el si de relacions sexo-afectives –sense distinció de gènere- en les que es produeix una deriva cap a relacions de dominació i violència?
Més enllà del patriarcat, el model de parella heteronormatiu formulat sota la idea de l’amor romàntic pot obrir-nos altres portes conceptuals. La construcció de relacions on la possessió, l’exclusivitat i la gelosia hi tenen cabuda, com a sinònims d’estimar, comporta també mecanismes de coerció de les llibertats de cadascú. En aquest sentit, el model de parella heternormatiu i de l’amor romàntic pot transcendir l’eix del gènere per instal•lar-se en una dinàmica relacional. I la homofòbia pot incidir incrementant la vulnerabilitat de les persones afectades per aquesta problemàtica com una doble victimització.
El cert és que la manca d’un marc teòric de referència dificulta l’articulació dels recursos públics i la capacitat de donar-hi una resposta adequada. Els diferents col•lectius LGTB reivindiquen la visibilitat d’aquesta problemàtica, que ara mateix es trobada desemparada a nivell jurídic i institucional, fent emergir el concepte de “violència intra-gènere” com un nou punt de partida per definir aquest tipus de situacions.
